Lluís Centelles
L’ordre dels gobiesociformes inclou una única família, la dels gobiesòcids, peixos petits proveïts d’un òrgan adhesiu ventral persistent al llarg de tota la vida, i de radis segmentats a les aletes, que viuen a totes les mars càlides temperades del planeta. Són peixos bentònics, amb nombroses adaptacions morfològiques derivades del fet de viure sobre el substrat: el cap deprimit, mancat d’ossos suborbitaris i amb el premaxil·lar protràctil; la boca gran i amb dents agudes, generalment canines; les obertures branquials reduïdes, els orificis nasals tubiformes i els ulls dorsals i força mòbils; mancança d’escates i, en contraposició, riquesa de glàndules mucoses; i línia lateral només desenvolupada a la regió cefàlica. Les aletes són de radis simples; la dorsal i l’anal es contraposen i tenen una inserció posterior. L’òrgan adhesiu situat sota les aletes pectorals que els caracteritzen, i que no és sinó una modificació de l’aleta ventral, pot ésser doble o simple, però sempre és limitat pels radis d’aquesta, el darrer dels quals s’uneix a les aletes pectorals per mitjà d’una membrana; les ventoses que el conformen tenen un seguit de papil·les aplanades (el seu nombre i disposició constitueixen un caràcter sistemàtic) i també tenen una papil·la urogenital (més llarga en els mascles). Els adults estan desproveïts de bufeta natatòria, com és ben propi de les espècies d’hàbits bentònics. Viuen a les zones litorals properes a línia de marees. Habitualment se’ls veu adherits mitjançant la ventosa a tota mena de substrats (pedres, còdols i tiges d’algues o de fanerògames marines); són mals nedadors, i per això fan desplaçaments curts, que efectuen amb molta rapidesa. Són de règim carnívor i cacen petites preses a l’aguait amagats sota les pedres que els serveixen de refugi. A l’època de la reproducció, els mascles adopten una vistosa lliurea nupcial i tenen cura de les postes que les femelles dipositen sota les pedres i les algues.
Els gobiesòcids
Josep M. Barres.
La família dels gobiesòcids gairebé comprèn un centenar d’espècies pròpies de les mars càlides i temperades. A la Mediterrània, però, només se’n troben cinc, que constitueixen la subfamilia dels lepadogastrins, tots ells caracteritzats perquè tenen l’òrgan adhesiu format per dos discs, i pel fet de tenir tres brànquies, una hemibrànquia i la membrana branquiostegal unida a l’istme.
El xucladits per antonomàsia és Lepadogaster lepadogaster, un peix petit (fa menys de 8 cm) molt característic perquè té el cos comprimit i és corbat del dors. El cap, deprimit i triangular, acaba en un musell llarg en forma d’espàtula; en aquest musell, la mandíbula superior és més llarga que la inferior i els llavis que delimiten la boca són carnosos. La boca està munida d’unes dents còniques i corbades, que formen diverses sèries a la part anterior i només una de lateral. Té l’orifici nasal anterior llarg i tubular, i els ulls molt grossos i en posició dorsal. Pel que fa a les aletes, la dorsal i l’anal s’uneixen a la caudal per mitjà d’una membrana (la fórmula és D 16-21, A 9-12, P 20-23, V4), i d’altra banda el peduncle caudal és estret. El nombre de vèrtebres oscil·la entre 31 i 34. La coloració també és molt característica, encara que sigui variable (entre groga verdosa i bruna olivàcia orlada de taques irregulars brunes), perquè prop del cap, i en posició dorsal, hi ha dos ocels grans de color blau envoltats de marró fosc, vermell o violeta; en canvi, l’extrem del musell i els marges de la boca adopten un color carmesí. Viu a les aigües somes del litoral, fins a 2 m de fondària, entre còdols i pedres. Es reprodueix d’abril a juliol i la femella deixa sota els còdols grups de 200 a 300 ous daurats i molt deprimits. Els pares tenen cura de les postes. S’alimenta de petits crustacis (amfípodes, copèpodes, isòpodes i decàpodes), mol·luscs i equinoderms; tal com palesa el seu règim alimentari, són microdepredadors i no ingereixen matèria vegetal. És una espècie força comuna a la Mediterrània i a l’Atlàntic oriental es distribueix des d’Escòcia fins a les illes Canàries.
Un altre xucladits que es confon fàcilment amb l’anterior és Lepadogaster candollei, malgrat que és menys geperut i té el musell llarg però no tan espatulat. Les dents de la boca són còniques i corbades, pluriseriades al davant i uniseriades als costats. L’orifici nasal anterior consta d’un petit apèndix laminar i els ulls ocupen una posició dorsal, com és propi dels peixos bentònics. Les aletes dorsal i anal es contraposen però no s’uneixen a la caudal, si bé el peduncle caudal és estret, com en l’espècie anterior; la fórmula dels radis és D 13-16, A 9-11, P 26-29, V 4. Té de 31 a 34 vèrtebres. L’adult mesura uns 9 cm i és de color variable (vermellós, brunenc, verd olivaci, groc verdós i fins i tot blanc), però el ventre sempre el té més clar, tot guarnit de taques clares i fosques, i tant al cap com al dors hi ha taques blanques; els exemplars més grossos tenen taques vermelles a la base de l’aleta dorsal. És un peix de règim carnívor, que es nodreix de petits crustacis, poliquets, equinoderms i mol·luscs, en aquest mateix ordre d’importància. Viu al litoral, per sota la línia de marees, i prefereix els fons de còdols i de fanerògames marines, encara que se’l pot capturar fins als 30 m de fondària. Es reprodueix entre el final de la primavera i l’estiu; les postes, constituïdes per conjunts de 200 a 300 ous proveïts de filaments adhesius, són dipositades sota les pedres o les closques de petxines, i els pares en tenen cura. Es prou freqüent a tota la seva àrea de distribució, que comprèn la Mediterrània, la mar Negra i l’Atlàntic, des de les illes Britàniques fins a les Canàries.
Diplecogaster bimaculata és un xucladits més petit (5 cm), de cos rodó però comprimit a la regió caudal i el cap deprimit i acabat en un musell triangular i relativament curt. La boca és gran i revestida de dents petites, còniques i una mica corbades, de les quals, les anteriors són visibles amb la boca tancada. Els orificis nasals anteriors estan proveïts d’un petit apèndix. Quant a les aletes, la dorsal i l’anal són molt petites i independents de la caudal; la fórmula dels radis és D 5-7, A 4-6, P 21-25, V 4. El nombre de vèrtebres varia poc, entre 30 i 32. La coloració generalment és força variable: el dors i els flancs solen ésser vermellosos, mentre que el ventre i les aletes adquireixen unes tonalitats més groguenques, però a aquest color de fons s’afegeixen nombroses taques i bandes grogues, vermelles, brunes i blaves; encara hi ha una taca vermella en forma de lletra V invertida al cap, i els mascles, a més, llueixen un ocel porpra envoltat de groc a cadascun dels flancs, just darrere l’aleta pectoral. Viu en fons de sorra i entre restes de petxines, als alguers de fanerògames marines o bé entre les pedres, però mai no freqüenta fondàries superiors als 60 m. Es reprodueix entre el final de la primavera i l’estiu. Els ous que deixen les femelles són grossos; els dipositen en paquets aprofitant les closques buides dels mol·luscs o bé sota les mateixes pedres que constitueixen l’hàbitat de Fespècie, i el mascle els vigila fins que es desclouen, passades quatre setmanes. La seva distribució abasta la Mediterrània, la mar Negra i l’Atlàntic, des de Gibraltar fins a Noruega.
Gouania wildenowi és un gobiesòcid d’uns 6 cm, de cos allargat i comprimit lateralment. En el musell, curt i arrodonit, s’hi veuen uns ulls negres petits i força separats, uns orificis nasals tubiformes, l’anterior dels quals és més llarg, i unes dents petites, còniques i corbades, pluriseriades al davant i uniseriades als laterals. Aquest peix té uns opercles prominents. Les aletes dorsal, caudal i anal es troben unides mitjançant una membrana dèrmica gruixuda que cobreix tots els radis (D 14-19, A 12-18, P 18-21, C 11-14, V 4); l’aleta caudal és arrodonida. Té 38 vèrtebres. La coloració del cos és uniforme i oscil·la entre el gris groguenc, el bru clar i el verd bru al dors, i es fa més clar a la regió ventral. Viu a les zones poc profundes del litoral, a menys de dos metres de fondària, entre els còdols i les pedres, on s’adhereix. Es reprodueix entre el final de la primavera i l’estiu. Fa uns ous grossos que les femelles dipositen sota les mateixes pedres i que són vigilats pels mascles. Bàsicament, es nodreix de petits crustacis amfípodes. Es tracta d’un peix endèmic de la Mediterrània que colonitza des del nord de Síria fins a les nostres aigües, on és força comú.
Apletodon dentatus (= A. microcephalus) té el cap pla, triangular, i en canvi el cos es comprimeix en la seva regió posterior, la qual cosa li confereix una morfologia força peculiar i pròpia dels seus hàbits bentònics. En un musell arrodonit s’obre una boca gran proveïda de 4 a 8 dents incisives centrals i d’1 a 3 de canines laterals. Els ulls són relativament grossos i els orificis nasals anteriors consten de petits apèndixs. Les aletes dorsal i anal, d’altra banda força rudimentàries, en aquest cas són independents de la caudal; la seva fórmula és D 5-6, A 5-7, P 21-24, C 10-11. L’anus és envoltat per tota una sèrie de papil·les, més desenvolupades en els mascles. El nombre de vèrtebres oscil·la entre 29 i 32. El cos és verd, ocasionalment bru rosat, i ornat de taques i punts blancs i negres al dors i d’una taca sota la gola, que és de colors més clars en les femelles; els mascles es poden identificar fàcilment per una taca violeta que tenen al centre de les aletes dorsal i anal. És un peix propi del litoral, que viu als alguers de posidònies fins als 25 m de fondària, aferrat a les tiges. La reproducció l’efectua de maig a setembre i diposita els ous a la base de les mateixes plantes que li donen suport. Aquest petit gobiesòcid, que rarament sobrepassa els 4 cm, es distribueix per la Mediterrània i les costes atlàntiques europees fins a Escòcia.